‘El poble’ – Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol – El poble (1966)

 

El poble és un vell tossut,

és una noia que no té promès,

és un petit comerciant en descrèdit,

és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

 

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,

és un paperet damunt la sorra,

és la pluja fina de novembre.

 

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,

és el petit desfici del diumenge a la tarda,

és la família com a base de la societat futura,

és el conjunt d’habitants, etc., etc.

 

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,

és la meva veu i la vostra veu,

és la meva petita mort i la vostra petita mort.

 

El poble és el conjunt del nostre esforç

i de la nostra veu

i de la nostra petita mort.

 

El poble és tu i tu i tu

i tot d’altra gent que no coneixes,

i els teus secrets i els secrets dels altres.

 

El poble és tothom,

el poble és ningú.

 

El poble és tot:

el principi i la fi,

l’amor i l’odi,

la veu i el silenci,

la vida i la mort.

 

 

Anuncis

El mur (d) el poble

 

Les petjades del poble (A)

Tot i que no ens veiem, el poble hi és. Hi és en els rastres, hi és en les petjades; accions visibles de i per a un poble invisible: algú ha regat, algú ha omplert la regadora, algú ha posat el seu nom a un test, algú ha dibuixat un ull al mur que vam pintar de blanc. El blanc convida? … El que fem és convidar a l’acció? … Algú té en compte a algú.

Read More »

La fi del jardí. Horitzons.

 

La fi del jardí i l’espai ‘meuteu’

Després de dues setmanes de pausa, el jardí ha quedat completament aniquilat. Res hi és per quedar-s’hi a l’espai públic. La nostra freqüència, en qualsevol cas, sembla insuficient per preservar-lo. Tampoc el podríem preservar per sempre. Potser era massa provocador aparèixer del no-res, irrompre en l’esdevenir de l’espai fixant unes plantes a un lloc que sembla estar territorialitzat com a pipi-can i com a dipòsit d’escombraries. Potser per alguns és massa desagradable quan apareix un altre que vol altres coses i que usa l’espai (també seu) d’una altra manera.

Read More »

Tandava III

El solstici i la dialèctica humana (A)

Un mirall destrossat, un altre robat, algunes plantes persisteixen. Algunes veïnes s’aturen i comenten; d’alguna manera, estan al cas del que va passant. Compartim impressions i emocions amb elles. És això el que s’està creant? El contacte, el diàleg, allà on no n’hi havia? … L’arròs, símbol d’abundància i prosperitat, serà l’ofrena que a mode de mandala serà curosament col·locat i esborrat. Incorporem el joc de la destrucció de la creació pròpia. … Fins i tot el mirall es trenca i deixa travessar, per fi, la llum.

Tandava. II

 

 

“Homo homini lupus” o “La gente es mala.” (A)

Homo homini lupus est és un políptot llatí d’ús actual que significa l’home és un llop per a l’home. És originària del comediògraf Plaute (254 aC – 184 aC) en la seva obra Asinaria, on el text exacte diu:
« (llatí) Lupus est homo homini, non homo, quom qualis sit non novit. »

« (català) Quan desconeix qui és l’altre, l’home no és home, sinó un llop per a l’home. »

Va ser popularitzada per Thomas Hobbes, filòsof anglès del segle XVII, en el seva obra Leviatan, que diu que l’egoisme és bàsic en el comportament humà, encara que la societat intenta corregir tal comportament afavorint la convivència. Sovint s’assenyala equivocadament a aquest filòsof com a autor de la cita. Es cita amb freqüència quan es fa referència als horrors dels quals és capaç la humanitat amb si mateixa.

[Referència: https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Homo_homini_lupus_est]

 

“Homo homini res sacra” o De la resistència humanista. (A)

Molta gent, homes i dones, es paren a compartir la pena de veure el jardí destrossat cada setmana; una pena, no obstant, que és possible gràcies a una alegria prèvia en veure bellesa i color: “Alegra la vista”, diu una dona. Fins i tot, algunes persones Read More »

De forats, mini-galeries i mini-okupes. II

20181210_172934

Interaccions no-presencials (A)

Algú ha tret i llençat a les escombraries un parell de testos reciclats que havíem penjat; tenim molt clar que això també és una acció, això també és un dir quelcom, que inevitablement ens interpel·la. No podem caure en el judici fàcil d’aquesta mena d’accions i el que podem fer és escoltar-ho i seguir dialogant. Treure és tant vàlid com posar.

 

Interaccions presencials (A)

Algú ha trucat a l’amo del mur; finalment s’ha fet present. Sense presentar-se com a propietari, el primer que ha fet en Josep Maria és interessar-se per el que estem fem, és a dir, escoltar en comptes d’atacar, un detall que valorem i agraïm sincerament perquè és preguntant per les motivacions que podem entendre millor elsRead More »