







Allò que passa quan no passa res (A)
El nostre projecte s’acaba després de 9 mesos de travessia.
Ha estat un caminar constant, amb la presència del cos que apareix regularment a l’espai públic, i que per tant, el fa justament espai. El sol fet de fer-se present, donava sentit a aquest lloc, encara que no hi hagués ningú més.
Així mateix, la mirada. La nostra manera de mirar, d’escoltar l’espai, una mirada present, també ha fet aparèixer allò que passa quan no passa res.
Un dilluns al matí en un poble rural de 200 habitants, enmig de l’Empordà, ningú apostaria que hi passi gaire res. Algú com nosaltres, acostumat a la ciutat, podria morir d’avorriment i acabaria refugiant-se en el mòbil i en aquest espai on sempre hi passa de tot: internet. Sembla que volem que passin coses, quan en realitat no paren de passar coses. Segurament el que volem és que passin coses excitants en un breu període de temps: un capítol de Netflix darrere l’altre, sense parar: l’apoteosi de la indústria de l’entreteniment.
No obstant, quan un surt al carrer, seu tranquil·lament, observa i escolta amb curiositat, aquest mecanisme automàticament col·lapsa i apareix el cant frenètic dels ocells, la cursa d’unes formigues, el passeig d’un cargol, un motor que engega, una moto que accelera, un camió llunyà, un avió encara més llunyà, l’aire calent o fred, el Sol de gener, el tacons de la senyora, l’escombra, la porta i la persiana, l’únic ‘Bon dia!’ de tot el matí, un gest amb la ma, una boda de quatre gats…
Encara que no es vegi a primera vista, el poble hi és; es mou, subtilment, entre línies. Nosaltres hem volgut col·laborar en aquest moviment, perquè el es mou quan ens movem, perquè el poble es van fent, entre tots i totes. A més, som conscients que les nostres petites accions d’alguna manera han pogut moure i commoure a algunes persones. Tant és així que el dia de l’actuació van aparèixer més veïns i veïnes del que esperàvem, i el millor de tot, que dóna sentit al nostre projecte, és que en acabar entre totes vam decidir fer un sopar a la plaça. De sobte em va quedar clar que el lloc estava certament en moviment.
El nostre projecte acaba, però nosaltres seguim a dins, amb la mateixa mirada.
El nostre projecte acaba, però el poble continua.