Allò que passa quan no passa res.

Allò que passa quan no passa res (A)

El nostre projecte s’acaba després de 9 mesos de travessia.

Ha estat un caminar constant, amb la presència del cos que apareix regularment a l’espai públic, i que per tant, el fa justament espai. El sol fet de fer-se present, donava sentit a aquest lloc, encara que no hi hagués ningú més.

Així mateix, la mirada. La nostra manera de mirar, d’escoltar l’espai, una mirada present, també ha fet aparèixer allò que passa quan no passa res.

Un dilluns al matí en un poble rural de 200 habitants, enmig de l’Empordà, ningú apostaria que hi passi gaire res. Algú com nosaltres, acostumat a la ciutat, podria morir d’avorriment i acabaria refugiant-se en el mòbil i en aquest espai on sempre hi passa de tot: internet. Sembla que volem que passin coses, quan en realitat no paren de passar coses. Segurament el que volem és que passin coses excitants en un breu període de temps: un capítol de Netflix darrere l’altre, sense parar: l’apoteosi de la indústria de l’entreteniment.

No obstant, quan un surt al carrer, seu tranquil·lament, observa i escolta amb curiositat, aquest mecanisme automàticament col·lapsa i apareix el cant frenètic dels ocells, la cursa d’unes formigues, el passeig d’un cargol, un motor que engega, una moto que accelera, un camió llunyà, un avió encara més llunyà, l’aire calent o fred, el Sol de gener, el tacons de la senyora, l’escombra, la porta i la persiana, l’únic ‘Bon dia!’ de tot el matí, un gest amb la ma, una boda de quatre gats… 

Encara que no es vegi a primera vista, el poble hi és; es mou, subtilment, entre línies. Nosaltres hem volgut col·laborar en aquest moviment, perquè el es mou quan ens movem, perquè el poble es van fent, entre tots i totes. A més, som conscients que les nostres petites accions d’alguna manera han pogut moure i commoure a algunes persones. Tant és així que el dia de l’actuació van aparèixer més veïns i veïnes del que esperàvem, i el millor de tot, que dóna sentit al nostre projecte, és que en acabar entre totes vam decidir fer un sopar a la plaça. De sobte em va quedar clar que el lloc estava certament en moviment.

El nostre projecte acaba, però nosaltres seguim a dins, amb la mateixa mirada. 

El nostre projecte acaba, però el poble continua.

Anuncis

Un final per allò que no s’atura.

 

Un final per allò que no s’atura. (A)

El passat dia 21 de juny vam fer la última intervenció al ‘lloc’. Una sèrie de performances sense interrupció amb una durada d’uns 11 hores. Podeu veure un recull fotogràfic meravellós a càrrec del nostre amic i col·laborador Justin P. Brown en el seu blog.

11 hores sonen a molt, i ho va ser, va ser molt intens i enriquidor per a mi; fins i tot sorprenentment fàcil i fluida. En qualsevol cas, molt memorable. No obstant, aquesta quantitat d’hores es queden curtes per a recollir tota una travessia de més de 9 mesos de duració. Ni tan sols totes les fotografies i tots els vídeos del món poden recollir els instants que un rere l’altre han anat construint el nostre projecte. Per què, com l’espai públic es fa en el fer mateix, en l’estar present, en col·locar el teu cos en l’espai, en obrir-se, en escoltar, en observar sense preses, encuriosits com si fos la primera vegada que un passa per allà… “A veure què passarà avui?”, es preguntaven unes adolescents quan sortien de l’escola.

En tant que el projecte no tenia un final concret, allò que va passar durant 11 hores en realitat no era un final, no pot ser-ho mai. Quan l’art es mescla de manera tant directa amb la quotidianitat, les fronteres es dilueixen. I especialment a l’espai públic, perquè és l’espai fronterer en si mateix; un espai que per definició és moviment.

Jo seguiré passant i amb el meu passar intervindré l’espai, el posaré en moviment. A més, tot allò viscut en aquest lloc, quan passi de nou em re-mourà, i si ho fa és perquè encara està viu, dins meu i de les que vam voler estar-hi, amb tota l’essència i el fonament de la paraula estar.

Per tant, gràcies a totes per estar-hi.

 

 

Preparaciones para la performance del 21 de junio

Componer (A)

Componer implica escoger y ordenar. Ha sido un proceso de investigación variado. De algún modo, hemos ido navegando a través de diferentes focos de interés según iban apareciendo: el diseño urbanístico que dispone las sillas en un modo poco favorable para el encuentro; el uso de los alcorques (bases de los árboles) como papelera o jardín; las inquietudes hacia la multiculturalidad del barrio; los trayectos y sus rastros; el espacio público como un lugar de encuentro; la privatización del suelo; la construcción de los roles de género; la construcción del espacio; la escucha; el movimiento…

Nuestra tarea ahora es escoger, y por tanto, dejar fuera por cuestión de tiempo algunos de estos temas. Nos obliga a sintetizar, y aquí convenimos en que el espacio público es, ha sido, y ha de poder ser siempre, un espacio de encuentro entre lo propio y lo ajeno, un espacio donde una se (ex)pone y (re)configura tal lugar con su acaecer temporal. En la mayoría de los casos, esto parece ser inconsciente, de ahí que a menudo haya dificultades y conflictos en ese espacio compartido. Podríamos decir que la aparición del conflicto pone de manifiesto de manera inexorable justamente esto, que es un espacio a su vez mío y tuyo (mío-tuyo). No obstante, si esto se contempla conscientemente, entonces el espacio público no puede ser más que un espacio de (re)creación social, donde una, de manera más o menos sutil, se dispone a presentarse ante otra, a aparecer diría Hanna Arendt, para construir algo juntas, aunque sea por un instante. … En realidad, eso es justo lo que hemos estado haciendo este año.

Composar IV

• 

• 

• 

• 

• 

Escollint temàtiques (A)

Fem un repàs de les diferents exploracions que hem dut a terme aquest any per tal de composar una petita performance durant les festes del poble, al juliol. Les temàtiques són les següents:

• El disseny urbanístic de la plaça
• El usos i dinàmiques d’aquest lloc
• La creació d’espais per a l’encontre
• La participació en la creació de l’espai públic
• La reflexió sobre què és un poble, o millor què fa poble

D’alguna manera, intentarem trenar aquests conceptes en una sola peça artística que està condemnada a ser una simplificació de tot un any de recerca creadora en aquest lloc, la qual, per la seva banda, tampoc farà justícia a tot el que constitueix i representa aquesta plaça. Serà senzillament la nostra mirada construida a partir del nostre fer i estar puntual, però regularment, en aquest lloc.

És justament això el que volem compartir: la nostra mirada. I ho volem fer en dues vessants: Per una banda, en tant que subjectivitat pròpia, en tant que experiència íntima i personal que es conmoguda per l’espai. Per l’altra, en tant que objectivitat relacional, és a dir, en tant que pont que permet connectar a través seu, del seu propi cos, un lloc i un altre, allò privat, propi, amb allò públic, compartit. En aquest sentit, la nostra acció, el nostre fer, la nostra disposició en aquest espai pot generar un moviment en l’altra persona que li permeti reflexionar, qüestionar-se, veure o fer d’una altra manera en aquest espai. És en aquest punt quan aquest espai esdevé un lloc-moviment.

Oficina bajo la lluvia

 

Oficina bajo la lluvia (A)

Llueve intensamente. Como siempre en estos casos, sacamos nuestras sillas a la calle y las colocamos a resguardo para que se siente quien quiera. Nosotrxs hemos aprovechado para empezar la plantear la performance del día 21.

Composar III

 

Assajos (A)

Seguim amb la planificació de l’estructura escènica i assajos en la part de moviment.